Ahir, 5 d’abril, es van complir 30 anys de l’inici del setge de Sarajevo per part de l’exèrcit de la República Srpska i l’exèrcit iugoslau, el més llarg a una ciutat en la història moderna i on hi van morir més d’11.500 persones. Però, per què va esclatar la guerra a Bòsnia? Què va suposar pel país balcànic? I, com està la situació avui en dia? Aquest cap de setmana he visitat Banja Luka, la capital de la República Srpska.
Fent una petita revisió històrica, l’any 1908 l’Imperi Otomà va annexionar-se la Província imperial de Bòsnia i Hercegovina malgrat que ja estava ocupada des de l’any 1878. No obstant, aquesta entitat va existir fins l’any 1918 quan, arran de la derrota de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial, va decidir integrar-se voluntàriament a l’Estat dels Eslovens, Croates i Serbis, Estat que acabaria formant part de Iugoslàvia uns anys més tard. En efecte, l’any 1929 es va fundar el Regne de Iugoslàvia i, atesa la gran diversitat cultural dels Eslaus del sud, es va formar tot un Estat multicultural.
L’any 1941, les potències de l’eix van envair Iugoslàvia, on van comptar amb diversos Estats titella, tals com el Govern de Salvació Nacional de Sèrbia o l’Estat independent de Montenegro. Malgrat això, els partisans van aconseguir derrotar a les potències de l’eix i alliberar Iugoslàvia.
El nom de l’Estat Iugoslau va anar canviant en diverses ocasions durant els anys següents fins a anomenar-se, l’any 1963, República Federativa Socialista de Iugoslàvia i estar composta per sis repúbliques socialistes (Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia). Josip Broz, més conegut com a Tito, va governar Iugoslàvia amb mà de ferro fins a la seva mort l’any 1980. Val a dir que, malgrat haver estat alineat amb el Bloc de l’Est i arran de la ruptura amb Stalin, el país va mantenir un cert distanciament amb els països del Pacte de Varsòvia.
D’altra banda, amb el règim de Tito es va aconseguir mantenir Iugoslàvia unida, malgrat les importants diferències culturals i ètniques. En conseqüència, quan Tito va morir, els diferents moviments nacionalistes van començar a agafar força i això va portar a l’esclat de les guerres iugoslaves l’any 1991. És important destacar que es tracta d’un període força llarg (1991-2001) i molt complex, on hi havia molts factors i actors en joc.
El 25 de juny de 1991, Eslovènia va declarar la seva independència de la Federació, fet que va comportar una breu guerra acabada amb la retirada de l’exèrcit iugoslau.
Croàcia va seguir l’estela de la veïna Eslovènia i també va declarar la seva independència. Això va suposar un xoc nacionalista entre serbis i croates. Aquí el conflicte va ser molt més sagnant que a Eslovènia i va acabar l’any 1995 malgrat que l’ONU va reconèixer la independència de Croàcia al juny del 1992.
Bòsnia, per la seva part, també va declarar la seva independència l’any 1991. En aquest cas, el conflicte encara va pujar un esglaó més de dificultat ja que hi havia enfrontats tres bàndols: els serbis de Bòsnia, els croates de Bòsnia i els propis bosnians musulmans de Bòsnia. Aquesta rivalitat venia, principalment, de les diferències culturals (encara molt presents al país avui en dia) ja que estaven dividits entre cristians ortodoxes, cristians catòlics i musulmans respectivament. Malgrat això, l’any 1994, els Estats Units van gestionar un acord de pau entre les faccions croates i bosnianes musulmanes. Els anomenats Acords de Washington. Pel que fa al conflicte a Bòsnia, va ser de lluny el més sagnant de les guerres iugoslaves, on s’hi van produir autèntiques neteges ètniques com la massacre de Srebrenica, violacions i importants setges a ciutats que van quedar completament devastades avocant al país a una greu crisi.
En aquest context, l’OTAN va dur a terme una campanya aèria contra posicions de l’exèrcit de la República Srpska, anomenada Operació Força Deliberada i que precediria l’actuació de l’Aliança Atlàntica durant la guerra a Kosovo l’any 1999. Finalment i després de moltes pressions internacionals, la guerra de Bòsnia va arribar a la seva fi amb la firma dels Acords de Dayton per part de representants de Bòsnia-Hercegovina, Croàcia i Iugoslàvia el 14 de desembre del 1995. D’entre d’altres aspectes, s’establia que l’Estat de Bòsnia i Hercegovina estaria format per la unió de la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Sprska, de clara majoria sèrbia (segons el cens del 2013, un 81,5%, per sobre del 14% de bosnians i el 2,4% de croates). Cal mencionar que aquesta última ja existia des de l’any 1992, any en què els propis serbis de Bòsnia, en el marc de la guerra de Bòsnia, van declarar la seva independència. Així mateix, s’establia que el poder executiu, corresponent a la Presidència, es dividiria en tres membres: bosnià, croat i serbi, per tal de mantenir un equilibri de forces entre les tres comunitats. Una vegada més, destacar que l’organització constitucional i política de Bòsnia i Hercegovina ve determinada en gran part pels escrits aplegats en els Acords de Dayton.
Pel que fa a Macedònia, hi va haver una secessió pacífica l’any 1991 ja que l’exèrcit iugoslau no hi tenia cap interès, no hi havia serbis a la regió. Montenegro, aliat fidel de Sèrbia, es va mantenir sempre al costat de la seva veïna; formant la República Federal de Iugoslàvia al 1992 (una vegada desintegrada la RSFY) i, posteriorment, el que es va anomenar Sèrbia i Montenegro (2003-2006), quan en un referèndum, la població de Montenegro va decidir separar-se de Sèrbia.
A Kosovo, el que va ser una regió de Sèrbia, també hi va haver un conflicte entre els independentistes albanesos i les forces iugoslaves l’any 1999. L’OTAN va intervenir bombardejant posicions sèrbies. Sèrbia considera a Kosovo el bressol de la seva civilització i és per això que no reconeix la seva independència, proclamada pel Parlament de Kosovo l’any 2008.
Per últim, unes impressions personals que vaig experimentar aquest passat cap de setmana al visitar Banja Luka. En primer lloc, s’aprecia de manera notòria que en gran majoria són serbis, banderes d’aquest país per tot arreu, a l’igual que una certa enyorança a l’època iugoslava. A més a més, un fort recolzament a Rússia (mateixa posició que Sèrbia). Vaig tenir una conversa amb un venedor que té una parada de samarretes al mercat de Banja Luka i em comentava que li semblava molt correcte “l’operació militar especial” de Putin basant-se en una comparació amb la implicació de l’OTAN en les guerres de Iugoslàvia. No obstant aquesta clara majoria sèrbia, podem apreciar el llegat de les diferents religions imperants a la regió, amb diverses esglésies catòliques, ortodoxes i mesquites. A més a més, vaig tenir la gran oportunitat de reunir-me amb el líder de l’oposició al Parlament de la República Srpska, Branislav Borenovic (Party of Democratic Progress). Vam tenir una conversa molt interessant on em va explicar l’estructura constitucional del país, com està conformat el sistema polític a la República Srpska i el seu clar respecte als Acords de Dayton per tal de mantenir una estabilitat política. D’altra banda, també em va explicar que gaudeixen d’una forta autonomia dins de Bòsnia i on el seu òrgan legislatiu és l’Assemblea Nacional de la República Srpska. Com a anècdota, em va comentar que durant una visita que va fer a Catalunya, diferents polítics catalans li van mostrar la seva admiració a la capacitat d’autonomia que tenen allà.
Segons la meva opinió, Banja Luka és una ciutat de contrastos, una ciutat que gaudeix de diferents edificis emblemàtics però que, per d’altra banda, té un clar llegat bèl·lic i denota la pobresa en que va sumir la guerra al poble bosnià.
Atès el context actual amb la guerra d’Ucraïna de fons i on estem presenciant autèntiques barbaritats i crims de guerra com els de Bucha, Mariúpol o Mykolaiv, és important recordar que ens horroritzem a l’estudiar la història i comprovar com s’han dut a terme autèntiques animalades, Srebrenica en va ser un exemple, però que a la vegada ens trobem en ple 2022 i l’ésser humà continua entrebancant amb la mateixa pedra.
Deja tu comentario