Przemyśl, Polònia. 29/04/2022
Són les 21:30 i estic a la cua per passar el control de passaports de les autoritats poloneses i posteriorment agafar el tren 716 direcció Kyiv. Em quedo sorprès amb la gran quantitat de gent que l’agafarà per tornar a casa, tren que fa el trajecte invers d’aquells que fa tot just un mes i escaig anaven ben plens d’ucraïnesos fugint de la guerra.
Una noia de Chernihiv, ciutat al nord-est de Kyiv, m’explica que torna a casa després de passar gairebé dos mesos a Vienna treballant. A l’acabar, em pregunta quina és la raó per la qual entro al país. Al dir-li que vull fer un reportatge sobre la guerra, em pregunta si no tinc por d’anar-hi sol. És en aquest moment quan me n’adono de la sort que tenim els qui no estem patint una guerra ja que, si tot va bé, en uns dies jo tornaré a ser fora d’Ucraïna. Ells, en canvi, hi tornen per quedar-s’hi sense saber com estaran a l’endemà. Li desitjo molta sort i ens acomiadem.
Després d’una hora esperant per pujar al tren, són les 22:50 i ja em trobo ubicat al que serà el lloc on passaré les properes 13 hores fins arribar a la capital d’Ucraïna. El tren triga una hora més en marxar, mentrestant, una gran quantitat de criatures acompanyades de mares i àvies hi van pujant. Marxem.
Przemyśl es troba a tan sols 15km de la frontera amb Ucraïna. A mesura que ens hi anem apropant, em va envaint una sensació força peculiar, estic molt convençut del que vaig a fer però a la vegada, i com és obvi, em va creixent una important percepció d’inseguretat una vegada creui la frontera.
Ja a Ucraïna, el tren s’atura de cop enmig del no res i pugen cinc membres de l’exèrcit, del control de fronteres. Amb un AK-74 -amb la cinta blava a l’empunyadura-, penjat del braç, comencen a demanar els passaports a tots els passatgers. Me’l revisen, documentació en ordre i prossegueixen amb la feina.
A l’arribar a l’estació de Lviv, presencio, des de la finestra, una escena del tot emotiva entre un nen que va acompanyat de la seva àvia i els seus pares, que l’esperen a l’andana en el dia del seu retrobament i després d’haver hagut de fugir d’Ucraïna a causa de la guerra. El pare no aguanta l’emoció, quants sentiments, quantes famílies trencades. Quina merda, la guerra.
Es va fent de dia i els extensos camps de blat que caracteritzen Ucraïna comencen a deixar-se veure. D’altra banda, totalment impressionat, observo la gran quantitat de ferrocarrils de l’època soviètica que hi ha en desús al llarg de tot el trajecte. A mesura que ens anem acostant a la capital, els check-points de l’exèrcit i les trinxeres són cada vegada més habituals.
A les 12:50, hora local, el tren s’atura a l’última estació, Kyiv-Pasazhyrskyi. Al baixar del tren és quan realment prenc consciència, sóc a Kyiv.
Vaig a buscar un taxi i cap a l’hotel. Els plans per després de dinar no són altres que donar una petita volta per Kyiv per veure com està la situació a la capital i tornar a l’hotel l’abans possible. Les tropes russes van abandonar la regió farà aproximadament un mes, pel que la situació és força tranquil·la malgrat que els atacs aeris amb míssils encara són freqüents.
Els habitants de la capital d’un país que porta poc més de dos mesos en guerra ja s’han acostumat a la infraestructura bèl·lica defensiva desplegada a la ciutat, no obstant, per una persona que té el primer contacte amb tota aquesta atmosfera bèl·lica és del tot xocant.
Tot i que m’expliquen que Kyiv no té res a veure amb com estava fa dues setmanes, l’enorme quantitat de check-points i barricades alçades a la ciutat em deixa del tot desconcertat. Amb una estructura un pèl laberíntica i vàries capes de seguretat, s’hi troben muntanyes de pneumàtics, nombrosos sacs de sorra des dels que poder disparar amagats al darrere sense ser abatuts, còctels molotov preparats i barricades metàl·liques en forma d’”X” per tal de bloquejar el pas de tancs i blindats. En ucraïnès se’n diuen eriçons i sovint hi tenen escrit el següent missatge: Slava Ukraini (Glòria a Ucraïna).
Tot això contrasta amb la sensació que transmeten les famílies de kievites que passegen tranquil·lament per la ciutat o prenen un cafè a qualsevol terrassa oberta. Una ciutat que, malgrat tot, intenta anar recuperant la vida que la guerra li ha robat.
Em dirigeixo a Maidan, el cor de Kyiv, i em quedo observant la bellesa de les flors i els seus colors primaverals que presideixen la plaça, amb unes magnífiques vistes de la columna de la victòria, commemoradora de la independència d’Ucraïna. Quina ciutat més bonica, tant de bo torni a ser la capital d’un país sense guerra el més aviat possible.
Kyiv, Ucraïna. 01/05/2022
Em llevo d’hora, a les 7:30, ja que a les 9h m’espera l’Ivan, qui m’acompanyarà en el dia d’avui com a conductor i traductor.
Abans de sortir de Kyiv, ens dirigim al districte de Shevchenkivskyi, a escassos 5km del centre de la ciutat. Aquí, dijous van impactar dos míssils en un edifici residencial i van provocar la mort d’una persona. El Ministeri de Defensa rus va afirmar haver destruït “edificis de producció” a la fàbrica de defensa Artem. Em quedo sense paraules al veure un bloc d’habitatges recent bombardejat i comprovar la crueltat dels atacs.
De camí a Irpin, ciutat que es localitza als afores de Kyiv, creuem un pont construït recentment i que es troba al costat de l’original, el qual va ser bombardejat per les pròpies forces ucraïneses en un intent d’aturar l’avenç rus. Els cotxes que es trobaven evacuant la ciutat, però, van ser reduïts a cendres i avui estan en aquest gran cementiri de vehicles.
A l’entrar a Irpin, no dono crèdit de la destrucció que presenta. Les tropes russes van estar lluitant per la ciutat des del 27 de febrer fins al 28 de març, dia en que es van veure obligats a abandonar la regió de Kyiv. És important destacar que no van arribar a tenir el control complet sobre la ciutat ja que aquesta va quedar dividida entre la zona sota control rus, des de la qual bombardejaven constantment l’altre part de la ciutat, i la zona bombardejada. Actualment encara no hi ha aigua corrent ni electricitat, així que els habitants que encara hi resideixen han de cuinar als patis de les cases.
Al veure un grup de persones cuinant al seu pati, decideixo aturar-me. M’expliquen com van passar el període de l’ocupació russa, com s’havien d’amagar constantment a causa de l’intens foc d’artilleria, d’on provenien els projectils llançats per l’exèrcit rus i m’ensenyen on van a buscar l’aigua.
Abans de marxar percebo que, tot i l’autèntica desgràcia que estan vivint, no han perdut el sentit de l’humor ja que bromegen sobre les seves nacionalitats. I és que es tracten de russos, moldaus, bielorussos i ucraïnesos vivint en germanor una guerra sense sentit. Una combinació de països força peculiar si tenim en compte les circumstàncies actuals.
Ja direcció Bucha, hem de fer marxa enrere i buscar una via alternativa ja que la carretera que seguíem té forats enormes fruït de l’artilleria pesada i això ens impedeix seguir.
Novament, em quedo sorprès per la quantitat de check-points de l’exèrcit que hi ha. No obstant això, no es fan grans cues, són eficaços, amb els documents a la mà, els revisen ràpidament i ens deixen passar.
L’Ivan m’explica que des dels primers dies d’invasió, l’idioma ucraïnès, a part de tractar-se d’un símbol d’identitat nacional, s’ha convertit en un instrument de lluita contra l’enemic. La paraula “palianytsia”, en ucraïnès és un tipus de pa, mentre que en rus vol dir “maduixa”. A més a més, la majoria dels russos no la poden pronunciar correctament, pel que s’ha convertit en tot un símbol lingüístic de la guerra utilitzat als check-points per descobrir possibles espies enemics. Em comenta que els dies previs a l’inici de la invasió va ser quan més s’utilitzava ja que hi havia enemics que ja havien introduït armes a la capital.
Entrant a Bucha, tinc la sensació de que es tracta d’una ciutat aparentment no tant castigada per l’artilleria russa com Irpin, però que de ben segur serà recordada per la tràgica massacre contra la població civil. Molta gent amb la que parlo, m’explica que van passar-se tot el període d’ocupació russa de la ciutat, des del 27 de febrer al 31 de març, amagats als búnquers i refugis antiaeris.
Trobo a una parella que em relata els difícils dies que s’hi van viure. M’expliquen que en un principi, l’entrada dels primers blindats russos (amb un important contingent de tropes txetxenes), es va viure amb relativa calma. No obstant això, la por es va començar a estendre entre els habitants de Bucha una vegada les forces especials russes es van assentar a la ciutat. A partir de llavors, els trets indiscriminats, irrupcions als domicilis, tot tipus de requises (des de documents oficials fins a tot tipus d’armes passant per targetes SIM) i la inhibició de la senyal mòbil, van passar a ser habituals.
Així mateix, m’expliquen que un veí va ser tirotejat a l’apropar-se més del compte a les finestres de casa seva i anar vestit amb roba de colors militars, fet que podia donar peu a mal interpretacions. A l’estar ferit, el va visitar un metge de l’exèrcit rus i li va dir que si volia mantenir la seva vida havia d’anar immediatament a l’hospital. Posteriorment, el van obligar a treure’s la roba per comprovar si tenia algun tipus de tatuatge militar. Per sort, una evacuació de civils duta a terme des de Hostomel li va servir per salvar la vida.
D’altra banda, em relaten les pràctiques que seguien per tal d’entrar forçosament als domicilis. Gràcies a vehicles militars, aconseguien tirar totes les portes a terra. Un cop dins, feien totes les requises que consideraven oportunes. “Sabien perfectament qui vivia a cada casa, tenien estadístiques de la població de Bucha”, afegeix la parella.
Per evitar més saquejos i destrosses, al cartell d’aquest comerç tancat de Bucha hi diu, literalment: “There is fucking nothing in the store. The sausages are drawn. Everything was given to people”.
A l’arribar a Borodyanka, baixar del cotxe i presenciar aquesta autèntica barbàrie se m’encongeix el cor i se’m gela la sang. Més del 80% dels edificis de la zona urbana es troben cremats, pisos partits per la meitat i un rastre bèl·lic inexorable. És una escena apocalíptica que recorda a escenaris similars que el Kremlin va deixant en el seu camí, com Grozni o Alep.
La sensació que produeix quedar-se mirant fixament un punt de qualsevol edifici, poder distingir a la perfecció els objectes que hi ha en el seu interior, i tractar d’imaginar-se la vida totalment truncada de qualsevol habitant de Borodyanka, tot acompanyat d’un silenci sepulcral, és terrorífica. Quina merda, la guerra.
La Valentina, que es troba amb el seu fill en un parc infantil de la ciutat, m’explica com va ser el moment en que els tancs russos van entrar a Borodyanka el passat 27 de febrer. Ella i el seu fill ja es trobaven al soterrani mentre que el marit estava al seu pis, el tercer, quan un míssil va impactar en el setè pis de l’edifici.
Tot seguit, m’explica que el dia 1 de març va començar una campanya d’atacs aeris sobre la ciutat. “Estàvem espantats ja que el soroll era ensordidor i no sabíem el que passava. Després, van tallar l’electricitat”.
Em relata com, degut a la perillositat de viure al carrer principal de la ciutat i a causa de que les explosions havien provocat el trencament de diferents vidres del soterrani, el dia 2 de març van decidir sortir-hi. “La nostra màxima por era quedar enterrats a sota de l’edifici amb tota la runa”.
Va ser llavors quan van decidir moure’s i dirigir-se a un altre refugi antiaeri de la ciutat on l’electricitat encara funcionava. No obstant això, a les 16h del mateix 2 de març van optar per abandonar Borodyanka. “Vam fugir a tota velocitat amb el cotxe”. “Vam veure com els soldats entraven a tots els jardins de les cases disparant trets de manera indiscriminada per tal de sembrar la por i que ningú sortís”. Van tenir molta sort ja que tan sols una hora més tard les tropes russes van bloquejar els accessos de sortida de la ciutat. Van estar amagats al poble del costat, on hi viuen uns familiars seus, fins que les tropes russes van abandonar la ciutat el dia 1 d’abril. La sorpresa a la tornada va ser que, malgrat que la seva casa encara estava dempeus, els havien robat tots els objectes de valor.
Quelcom que també m’impacta és el monument al poeta i pintor ucraïnès, Tarás Shevchenko, amb un tret al cap. Va ser un dels fundadors de la literatura moderna ucraïnesa i una important figura nacional.
De tornada cap a Kyiv per l’autopista ens trobem dos tancs russos que van ser abatuts per l’exèrcit ucraïnès, ara convertits en tonelades de ferralla.
Més endavant, una benzinera totalment destrossada. Al preguntar-li a l’Ivan, m’explica que aquest es tracta del punt més proper al centre de la ciutat on hi van arribar els últims blindats russos. Al veure que no podrien entrar-hi i que s’havien de retirar, van reduir la benzinera a cendres. M’explica que aquesta manera d’actuar va ser habitual en els diferents llocs on van veure’s obligats a retirar-se, no abans sense saquejar i cremar tot allò que trobaven pel camí.
Aprofito per preguntar-li a l’Ivan quina és, sota el seu parer, la raó per la qual hem presenciat l’imprevisible desenvolupament tàcticomilitar rus i els inesperats resultats que han conduït a la retirada de la zona de Kyiv. M’explica que, a part de tractar-se d’una operació massa ambiciosa -controlar tot Ucraïna, donada la seva gran extensió, és molt difícil-, la corrupció en totes les esferes de poder russes ha fet estralls en aquesta guerra.
L’Ivan ha passat de treballar en una multinacional abans de l’inici de la guerra, a ajudar amb tasques humanitàries, -tant socorrent als habitants de les ciutats ocupades pels russos, com repartint equipament mèdic-, fer de fixer i, fins i tot, fer les gestions pertinents per tal de proveir l’exèrcit ucraïnès d’equips de drons. M’explica que aquest és un tema complicat, ja que hi ha diverses marques que no poden utilitzar al ser fàcilment localitzables per l’exèrcit rus i que actualment estan en contacte amb una empresa italiana per fer una gran compra de drons.
A l’arribar de nou a Kyiv, em porta al centre comercial de Retroville, el qual va ser bombardejat el passat 20 de març i on hi van perdre la vida prop de 10 persones. Per la part del darrere i tot i uns quants desperfectes, sembla un centre comercial que estigui en funcionament. Per la part del davant, un escenari dantesc, l’enèsima expressió de la barbàrie a Ucraïna. Quina merda, la guerra.
Kyiv, Ucraïna. 02/05/2022
Són les 15:30 i sóc a punt de pujar a l’autocar que em durà de tornada a la Unió Europea. Al costat meu s’asseu una noia ucraïnesa que marxa cap a Varsòvia per, posteriorment, volar a Madrid i instal·lar-se a treballar allà. Gràcies a l’inestimable ajuda del traductor del mòbil anem parlant durant una bona part del viatge.
A les 23:45h, aproximadament, arribem a la frontera amb Polònia, malgrat que no aconseguim entrar a la Unió Europea fins passades les 5 del matí degut als exhaustius controls fronterers.
Novament, un altre cop dur de realitat a l’apreciar que jo surto del país com a turista i amb una situació aparentment estable, a diferència de la gran majoria, que continuen fugint d’un país en guerra i amb un futur ple d’incerteses. Quina gran merda, la guerra.
Tot el que he viscut és difícil d’explicar i impossible d’entendre. Quina gran sort que tenim els qui vivim allunyats de tota guerra.
Deja tu comentario