Publicat a l’Alerta Canal.
Feia ja algunes setmanes que la ciutat estava sota l’ocupació de l’Estat Islàmic, després d’una retirada a contrarellotge de l’exèrcit iraquià, quan el 29 de juny de 2014 Abu Bakr al-Baghdadi va establir el califat islàmic i va autoproclamar-se califa de tots els musulmans des de la Mesquita d’Al-Nuri de Mossul.
“Recordo perfectament aquell dia” comenta Emad Mohammad, el muetzí de la Mesquita d’Al-Nuri. “Com cada jornada, vaig arribar una bona estona abans de l’Àdhan (la crida a l’oració en la religió islàmica) per tal de preparar-ho tot quan, de sobte, van irrompre violentament diversos membres del Daesh fortament armats. Em van requisar el mòbil i les claus de la Mesquita i em van obligar a quedar-me assegut en un racó. Al cap d’una estona va entrar un home. Em va sobtar la seva manera de vestir, absolutament tot de negre, i el fet que duia un Rolex molt car (estarem parlant d’uns 300.000 €). En aquell moment no tenia ni idea de qui era, no l’havia vist mai.” L’Emad va ser testimoni de la proclamació del califat i del sermó d’Abu Bakr al-Baghdadi, primera i última vegada que va aparèixer en públic, on declarava la ciutat de Mossul com la capital del califat mundial. “Des d’aquell moment i fins a la recuperació de la ciutat per part de l’exèrcit iraquià, no vaig poder tornar a entrar a la Mesquita com l’encarregat de fer la crida a l’oració sinó com un més que havia d’obeir l’estricte codi de conducta imposat per l’Estat Islàmic. Aquests monstres no són musulmans, tenen una ideologia molt allunyada de l’Islam”, opina.
Actualment, gairebé sis anys després de l’alliberament de Mossul, la UNESCO s’està fent càrrec de la reconstrucció de la Mesquita i de gran part del nucli antic, on les ferides de la guerra són encara més presents. Aquí conviuen dues realitats ben allunyades. Per una banda, l’herència dels combats més ferotges: cases enderrocades, projectils sense detonar clavats a terra, zones minades i, sobretot, les diferents històries personals, encara ben presents en la memòria col·lectiva, de tots i cadascun dels habitants que van viure sota l’ocupació del Daesh. Per altra banda, la vida, que s’ha anat obrint camí a poc a poc. Les dues realitats conviuen una al costat de l’altre, a escassos metres de distància: un grup de nens juga un partit de futbol improvisat al mig d’un carrer ple de runa i de pintades on hi ha escrit “No safe”, el que indica que encara hi ha moltes àrees sense desminar. Malgrat això, hi ha dibuixat un somriure en les seves cares mentre corren darrere de la pilota i deixen anar algun “Visca Barça” després de marcar un gol.
Els locals
L’Othman, natiu de Mossul i metge de professió, compagina els seus torns a l’hospital amb fer de guia turístic a la ciutat per treure’s un sobresou. El turisme a Iraq encara és molt escàs, però amb la introducció del visat a l’arribada des de fa un parell d’anys la intenció de les autoritats és potenciar-lo. Es coneix la ciutat com el palmell de la mà i, com la gran majoria aquí, té una multitud d’històries personals per explicar sobre la guerra. “Membres de l’EI em van detenir dues vegades. En una d’elles, em van registrar el mòbil i casualment el dia anterior havia estat parlant malament d’ells amb un amic. Pensava que no me’n sortiria. Per sort, al final només vaig passar unes hores empresonat”, recorda. “També tinc molt presents les últimes setmanes abans de ser alliberats, el refugi era el lloc on passàvem pràcticament tot el dia, ja que els bombardejos eren constants, gairebé no hi havia treva. Quan pujava al terrat podia veure totes les arribades, feia molta por. Els atacs aeris estratègics dels Estats Units van fer molt mal a la ciutat antiga, últim reducte del Daesh a Mossul, i a la gent que hi vivia”.
Com molts d’altres, l’Othman també va pensar a abandonar Mossul amb l’aparició del Daesh. De fet, va aconseguir fugir amb el seu pare al sud de Turquia, però només s’hi van estar algunes setmanes, perquè no tenien res allà. Oman i els Emirats Àrabs Units són les destinacions més repetides entre els qui van optar per deixar enrere tot el que coneixien fins al moment i emprendre un camí incert lluny de la guerra. En preguntar-li si té coneguts que hagin format part de l’Estat Islàmic, la seva cara ho diu tot. “I és clar que sí, alguns companys de l’escola.” I saps on són? “Suposadament morts. Ara, fins que no ho vegi amb els meus propis ulls no m’ho creuré, que després apareixen al cap de quinze anys a Turquia amb una nova identitat”, respon.
En aturar-nos a una cruïlla de l’est de la ciutat (separada pel riu Tigris), li ve un record a la ment: “Veus aquest semàfor? Aquí estava aturat amb el cotxe, esperant que es posés en verd, quan de cop i volta un vehicle que venia en direcció contrària es va posar a gran velocitat. Era un cotxe bomba. Estàvem acostumats a veure’ls circular, els podíem reconèixer, el que no sabíem era on atemptarien”. Així era el dia a dia a Mossul durant tres anys, atemptats suïcides, decapitacions públiques i un llarg etcètera de barbaritats perpetrades pel Daesh. “Al mercat sovint hi havia execucions, així la gent
ho podia veure i quedava “alliçonada”. La mort era el seu càstig per haver escoltat música, begut o, simplement, haver fet algun comentari en contra del règim”, assegura.
A les 12 en punt els altaveus ressonen per tot arreu amb l’Àdhan. Apareixen dues noies de darrere de la Mesquita, l’Aala i la Fatima, són enginyeres i col·laboren amb la UNESCO per a la reconstrucció del centre històric. Relaten els pitjors moments viscuts durant la guerra: “Va ser un període complicat per a tots nosaltres, n’hi va haver molts, però si hem de quedar-nos amb un, seria el dia que l’exèrcit iraquià va alliberar-nos. Sí, era carrer a carrer, edifici per edifici i porta per porta. Quan pensàvem que ja s’havia acabat tot, aquella mateixa nit vam veure com un grup d’uns 100 jihadistes travessava el riu i es dirigien cap a nosaltres. Vam creure que ja no ho explicaríem. Per sort, l’endemà els voltants de casa estaven plens de cadàvers de membres de l’EI”, relaten amb duresa.
Sobre la possibilitat que l’Estat Islàmic pogués tornar-se a reorganitzar i reaparèixer, l’Othman és molt clar. “És impossible. Ara la ciutat és un fortí, les forces de seguretat s’assabenten de qualsevol cosa que passa en qüestió de minuts, hi ha una coordinació excel·lent entre la població, la policia i l’exèrcit. A més a més, ara ja sabríem com fer-los front, hi hauria 1,7 milions de policies (població total de la ciutat). Durant un curt primer període, l’any 2014, van intentar ser amables i guanyar-se l’aprovació i el suport de la població. Després ja els va caure la careta.” El cert és que, lluny del que va arribar a controlar l’Estat Islàmic l’any 2017, actualment encara existeixen algunes cèl·lules aïllades que es troben a les muntanyes o endinsades en el desert, ja que és impossible per les autoritats poder controlar absolutament tota la superfície del país. Així mateix, i tot i que ningú ho sap del cert, a Mossul també podria existir el que s’anomena “el Daesh adormit”, que serien antics partidaris de l’Estat Islàmic que viuen en secret. No obstant això, totes les ciutats i pobles es troben sota el control de l’exèrcit iraquià, i aquest té un gran nombre de punts de control desplegats per tot el país, fet que fa molt difícil qualsevol mena de ressorgiment.
L’Iraq ha encadenat una sèrie de períodes molt convulsos en els quals la seva gent ha patit en sobre manera. Des de l’època de Saddam Hussein fins a l’aparició i lluita contra el Daesh, passant per la invasió per part dels Estats Units i la consegüent guerra civil. Des de fa un temps, però, el país travessa un dels seus millors moments en les últimes dècades i els iraquians miren el futur amb esperança i ganes de passar pàgina d’una de les etapes més negres de la seva història.
Deja tu comentario