L’infern, a Hatay

Publicat a l’Alerta Canal.

Base d’AFAD, Serinyol, Turquia. 15 de febrer de 2023.

8 del matí, els primers raigs de sol es comencen a deixar escapar entremig de les diferents carpes que hi ha muntades en aquesta extensa esplanada. Diversos militars que custodien la base s’encarreguen de transportar caixes d’ajuda humanitària amunt i avall, la carpa on hi ha instal·lada la cuina ja fumeja i el moviment de voluntaris és prou considerable. Així comença el desè dia després del terratrèmol en aquest camp de refugiats als afores de Hatay.

La Didem, que amb prou feines ha descansat unes poques hores aquesta passada nit, s’afanya per engegar la jornada amb energia. Avui li espera un dia molt dur per endavant, anirà a ajudar als equips de rescat a treure gent atrapada sota la runa. A Tepehan, uns pocs quilòmetres a l’est de la ciutat de Hatay, s’ha obert una esquerda de 200 metres d’ample. Els habitants d’aquesta petita localitat s’habituen a uns camps d’oliveres completament diferents dels que hi havia fa deu dies, arbres que abans es trobaven a pocs centímetres ara estan separats per un centenar de metres. A escassos quilòmetres d’aquí, Síria. Es pot observar a la distància. Allà d’on mai arribarem a conèixer l’abast real del terratrèmol. On, a més, les xifres que ens arribin mai passaran de ser això, simples números. Noms, cognoms i històries personals cauran en l’oblit.

Des de fa un parell de dies, la Didem ve advertint que la destrucció a Hatay no té res a veure amb el que hi ha a Maraş o Adıyaman. “Hatay is hell” (Hatay és l’infern), afirma ella. I té raó. El sisme ha castigat amb contundència les infraestructures d’aquesta ciutat que està pagant un cost en vides humanes molt elevat.

Amb un passeig de deu minuts pel centre de Hatay és suficient per adonar-se de la magnitud de la desgràcia, gairebé cap edifici es manté dempeus i els pocs que encara ho fan estan destinats a la demolició. La runa s’acumula enmig de les avingudes, els focs que serveixen com a calefacció de la gent sense llar estan per tot arreu i hi ha desenes de màquines excavadores, estacionades com si fossin vehicles, esperant la seva jornada de treball.

Circular o, fins i tot, passejar, s’ha convertit en tot un repte. El molest soroll de les excavadores només es veu interromput quan es localitza alguna persona. Llavors, l’esperança que es tracti d’algun dels teus i que continuï viu s’escola entre tanta desgràcia. La gent conté la respiració i l’espera s’eternitza. Ja han passat 220 hores, malauradament i tret d’algun miracle, al cap de pocs minuts apareixen membres dels equips de rescat amb bosses negres. De cop i volta, s’esvaeix tota possibilitat que es tracti d’un nou miracle i només queda esperar que baixin el cadàver per a què els veïns, completament trencats, puguin comprovar qui és. El silenci sepulcral que havia imperat els últims instants es veu truncat pels crits de dolor dels familiars que, després de fer un reconeixement de la víctima, confirmen que es tracta d’un ésser estimat. Un barret negre amb la bandera de Turquia capta la meva atenció, el duu un senyor que tindrà uns seixanta-cinc anys aproximadament. Porta una estona observant ben concentrat les tasques de rescat que s’estan duent a terme en un dels edificis. S’atura la grua i una gran quantitat de persones s’apropen cap a la zona, tantes que el perdo de vista. Cinc minuts més tard està a terra, plorant desconsoladament als peus d’una bossa de roba negra amb cremallera. Uns crits difícils d’oblidar. Pot ser el seu fill, la seva dona o la seva neta, l’únic que sé és que el terratrèmol s’ha endut la seva vida i, amb ella, també una bona part de la del senyor del barret.

Al cap d’una estona, a sobre d’una muntanya de runa, una cara resulta familiar. És la Didem, envoltada de voluntaris, bombers i alguns civils que també ajuden. Porta una llibreta a la mà on apunta el nom de totes les víctimes que van trobant per després escriure-ho a la part superior de diferents caixes buides que esperen en una freda furgoneta estacionada a l’altre costat de la calçada. “Acabem de treure el cos sense vida d’una criatura de sis anys”, comenta ella. Sis anyets.

A la tarda, la Didem i el seu company, el Yusuf, es dirigeixen cap a Kırıkhan, un poble que es troba a uns 40 minuts en cotxe de Hatay. AFAD també s’encarrega de fer arribar l’ajuda humanitària a aquells llocs més aïllats. La seva arribada provoca un efecte crida entre la gent del poble, en qüestió de pocs minuts una gran quantitat de persones esperen ansioses a rebre productes de primera necessitat. Als més petits els canvia la cara amb una simple pilota o quatre globus amb els quals entretenir-se. Un oasi veure aquests somriures entre tanta desgràcia. L’ambient entre els adults, però, no és tan festiu. Hi ha molts nervis, ja que s’esperava que arribessin moltes més coses. En acabar, la parella de voluntaris torna cap a la base de l’organització per tal de continuar treballant. Quina sort que hi hagi gent com la Didem i el Yusuf, disposats a deixar-ho tot i anar a ajudar a aquells que més ho necessiten. Un raig d’esperança, bondat i sacrifici entre tanta desesperació.